L’emoció d’aprendre

L’aprenentatge ha estat associat, generalment, a la cognició. Entès així, aprendre seria, principalment, una pura i simple funció de la intel·ligència. A través de diversos processos cognitius, processem la informació, la codifiquem, la memoritzem, i, finalment, la transformem en coneixement que podem traduir en accions o en nova informació.

Tot i la indiscutible lògica d’aquesta premissa, tots sabem que aprendre sempre va acompanyat d’intenses vivències emocionals: ens alegrem quan reeixim en l’aprenentatge, ens frustrem quan sorgeixen dificultats, ens divertim o avorrim, la curiositat s’apodera de la nostra atenció o mostrem el màxim desinterès, ens concentrem plenament o distraiem amb facilitat, estimem aprendre o bé… ho odiem, etc.

Podem aplicar el conegut dilema de l’ou i la gallina i preguntar-nos: què va primer, en l’aprenentatge, l’emoció o la cognició? Especialment quan volem valorar certes dificultats en l’aprenentatge, aquesta pregunta pot resultar determinant en el diagnòstic d’una problemàtica:

Des d’una perspectiva sistèmica, aquest dilema es planteja en termes de la puntuació d’una seqüència de fets. La realitat no es contempla linealment sinó circularment, de manera que la relació causa-efecte s’interpreta en un doble sentit; un mateix fenomen pot ser alhora causa i efecte. Entesa així, podem afirmar que, en l’aprenentatge, la relació entre cognició i emoció estableix influències en dues direccions simultànies: la cognició pot generar poderoses respostes emocionals, però, igualment, la l’emoció pot repercutir ben activament en la cognició. Quan observem i analitzem una seqüencia de fets en un procés d’aprenentatge, hem d’estar molt atents a no treure conclusions massa precipitades. Posem un exemple:

La Marta té 10 anys i sembla mostrar molt poc interès en fer algunes activitats escolars que li comporten un cert grau de dificultat, la qual cosa es tradueix en molts errors i uns resultats acadèmics molts baixos. Per un costat, podem pensar que la Marta es mostra indolent, mandrosa, que no sap gestionar l’esforç i que per culpa de la seva actitud està fracassant escolarment. Però podem pensar, per un altre costat, que aquestes activitats li comporten un sentiment de dificultat prou elevat a nivell cognitiu que acaba repercutint ben negativament en el seu estat d’ànim i, per tant, en la seva motivació. Segons com puntuem aquesta seqüencia de fets, n’extraurem una causa i un efecte prou antagònics i, per tant, un diagnòstic totalment oposat.

Com sol ser habitual a la vida, la història de la Marta resulta una mica més complexa d’analitzar del que pugui aparentar inicialment. Fos quin fos el desencadenant inicial, la cognició o l’emoció, el més probable és que, a partir d’un moment, es generés un cercle viciós, una espiral descendent, en què cada cop més emoció i cognició interactuaven negativament entre si. La desmotivació conduïa a pitjors resultats i aquests mals resultats reforçaven encara més la desmotivació; i, així, en un sense parar que acaba abocant-nos a la problemàtica final. A partir d’un moment resulta pràcticament impossible separar un factor de l’altre.

Per tant, quan parlem de dificultats en l’aprenentatge escolar hem de poder estar atents a les dues principals dimensions de la personalitat que hi intervenen, la cognició i l’emoció, i, sobretot, a la interacció que efectuen entre si. Un cop s’ha instal·lat en un infant o un adolescent una dinàmica negativa, el cercle viciós o espiral descendent, la solució passarà indefectiblement, per atendre la problemàtica des d’una perspectiva sistèmica, és a dir, global, en què cognició i emoció siguin considerades per igual.